Quan

Quan un simple gest et clava una espina al cor, quan la paraula ja no te cap valor i sols la cobdícia i l’egoisme actuen com a veritables miralls de la societat. Quan camines sota el poderós sol estiuenc i baix els balcons cauen gotes pestilents de comoditat producte de la transformació del calor en fred, el fred que gela les goles abrasades pels exabruptes que d’elles ixen. Quan a les curtes nits d’Agost sents el fred que recorre tot el cos gelant la suor que mulla els llenços impol·luts. Quan l’aire comença a faltar i els músculs s’engarroten i es neguen a moure’s en senyal de vaga per haver estat temps en tensió. Quan una petita espelma va apagant-se poc a poc deixant rere d’ella un rastre de quefers i malentesos magníficats per una lluita de egos que acabarà per convertir en pols l’estructura de la qual provenen. Quan el capitalisme més descomunal llueix el seu somriure i la seva benevolència fent i desfent a la seva voluntat estovant les consciències en pos d’un bé comú que no és més que el seu propi bé. Quan els telèfons es queden muts i les paraules son absorbides per parets complaents. Quan......

Eixirem, caminarem i respirarem

Manifest II

He deixat de creure en les divinitats creades per una moralitat obsoleta i privativa de l’esser humà en essència.

He deixat de creure en determinades “amistats”, les quals expiren quan s’acaba la financiació a la que han estat lligades.

He deixat de creure en els defensors dels valors postmaterialistes,sols ho fan quan tenen les butxaques plenes.

He deixat de creure en els salvadors de pàtries, que tremolen quan la seva butaca comença a tremolar.

He deixat de creure en els somnis, son exercicis d’autocomplaença per suportar aquest efímer transit.

He deixat de creure en el destí, és una manera d’eludir la responsabilitats de les nostres accions.

He deixat de creure en l’amor, al qual recorrim per una simple acció egoista i no és res més que la necessitat disfressada.

He deixat de creure en la permanència de les idees, la provisionalitat impera.

He deixat de creure....en que puga creure en alguna cosa.

Autòmats

Cada vegada costa més mantenir les mirades mentre intentem no trobar buidor en les paraules alienes. És esgotador controlar cap on bufa el vent mentre altres sols es deixen dur per ell, sovint el control ens du al fons d’un got ple de timonet amb suaus tocs anisats. Les converses amb les parets sempre ens donen la raó però els miralls no menteixen i el que veiem sovint es un reflex que no sabem si és el nostre o aquell que una vegada vam dibuixar quan encara teníem ganes de dibuixar. Esperem i mentre esperem no fem, no ens és permès sentir per por a fer mal, ni tampoc besar aquell clatell amb ferma voluntat, la qual cosa ens va fonent poc a poc enmig d’un mar de conformitat que ens atrapa com si d’unes arenes movedisses es tractés. Els dies son un conjunt d’hores i la vida simplement és temps i espai , la felicitat és una quimera sobrevalorada quan nosaltres simplement som uns simples autòmats, no som res més que simples autòmats.

Llums de colors

Llums de colors intermitents cremen les retines acostumades a la foscor del dia a dia, una supernova ha petat fa una estona i ens envia la seva pols, la qual esnifarem i ens anestesiarà de per poder pair el que ens be damunt. La fam per uns dies s’ha tornat una heroïna mentre a l’altre costat de la pantalla el porcs no paren de menjar més i més junt amb aquells dels quals seran aliment. A les farmàcies la gent fa cua per poder agafar la seva ració de prozac ,i els somriures falsos dibuixen en les cares unes arrugues que junt amb el descosit a la butxaca hauran de ser revisades tan prompte com siga possible. El diumenges ja no son per descansar i a la capella de la tercera planta la eternitat està de rebaixa i hi pots accedir mitjançant escales mecàniques. Els estomacs acomodats tracten d’adormir aquets dies al que durant temps ela han desvetllat i la alternativa ja careix d’iniciativa. Vivint els darrers dies d’un any que potser passarà com un més... i a la casa de joguet dins d’un món que encara li és gran, un nen, aliè a tot açò, escriu la seva carta als reis amb un cert deliri.... possiblement res més importe.

La resposta

-jo soc la resposta, li va dir una veu pel darrere mentre una ma li agafava el muscle i una altra agafava suaument el maluc esquerre.

-la resposta a que?, li contestà ella a eixa veu que coneixia perfectament, però a la qual no volia mirar a la cara. Ell va callar, mentre ella esperava que li digués que realment era l’home que estava buscant, i que es moriria per estar junt amb ella i passar les nits en vela perdent-se més enllà de les muntanyes de la normalitat i viatjar cada nit a un nou món per descobrir on sols ells dos podran aplegar amb els espasmes dels seus cossos sincronitzats com si d’un sol cos es tractés. Ja era hora!!-pensava- tota la vida he esta esperant a que aquella veu es dignes a dir-me finalment el que sentia, però ara... que faig?quan em gire, quina cara tinc que ficar? Per fi el podré mirar als ulls i fer el que tantes vegades he desitjat podré mossegar-li els llavis sobretot el inferior que és molt carnós, i desprès....

-ei ei!! –altre cop la veu- anem o que!! No has preguntat qui t’acompanyava!. Anem!!

Lluna buida

Un melancòlic cantant difunt força la veu a ritme d’unes guitarres dissonants, mentre el dret internacional resta a la taula junt amb els acords escrits d’una vella cançó que parlava sobre el canvi que havia de vindre. Durant els darrers dies els carrers s’han omplert de banderes de diferents àmbits, moltes de les quals estaven cosides amb pedaços de victòries i derrotes, i algunes no eren més que un "parxe" per substituir la que realment es vol mostrar. Corretges, noms anglòfons, personatges maquiavèl•lics, tots volen ser protagonistes en aquest octubre, que, com aquell qui no vol, ja ha fet la seva irrupció amb força, i ara sols li queda anar consumint-se poc a poc, al igual que es consumeixen les espelmes de fe amb la gent que veneràvem i ara cada vegada la veiem més llunyana. Les veritats poc a poc comencen a sortir per tal d’obrir els ulls i, per què no, tancar els cors, ja no més dobles sentits, ja no més paraules complaents que diguen allò que es vol escoltar i mentrestant fora, la lluna, que a l’octubre està preciosa, es burla dels qui van buscant la seva voluntat.

Històries sense acabar i finals sense principi.

Temps de les primeres gelors, amb les quals junt amb el moquet cau el record d’una calor no tant llunyana que ja no ens sembla tant angoixant. Al girar la cantonada la rutina ens espera amb un aire de normalitat que quasi dóna fàstic, i els ulls que s’han omplert de mirades lascives durant l’estiu ara comencen a entrenar-se per tal d’afrontar una temporada intensa de treball dur, junt amb el cap que ànsia no tenir temps per escalfar-se.. Les fulles ja pintades de colors ocres desapareixeran deixant als arbres nuets front a les impertinències d’un oratge que sembla que cada vegada està més enfurit amb ell mateix. I vindrà el temps dels bolets i de la cacera i els duels entre els boletaires i els caçadors ambdós guardians de les serralades destrossades. Mentrestant les pors cada nit ixen a passetjar amb les inseguretats disfressades d’una lleu malenconia autoinduïda per tal de excusar les pautes de comportament reflexives, tot esperant que per fi s’acabe el temps de les excuses i recordant que sempre hi ha històries sense acabar i finals sense principi.

Insomni (part II)

El cel ras no deixa veure cap estel per culpa de les llums d’una ciutat cada vegada més escalfada i més antipàtica.. la solitud de les habitacions contigües resulta quasi inquietant mentre la humitat torna a ofegar provocant, si es pot, més desesper al cos enganxinos. Vas a palpentes per corredor a la recerca d’un poc d’aigua que calme i et refresque la boca, la qual encara te cert regust a vi ingerit hores abans, pots endollar la llum, però no ho fas ja que aquesta pot provocar-te una ferida als ulls els quals amb mostra de cansament es neguen a cloure’s. Surts al balco actues com a voyeur però no hi ha ningú a qui poder escodrinyar, fa mitja nit que és mitja nit. El viatge de tornada cap al lloc de repòs es fa llarg com la espera a les respostes que mai apleguen. La lamapareta de la taula de nit il•lumina una habitació reflex del seu posseïdor, tota plena de projectes per acabar, mirades al passat i res aliè. El llit amb el llençol una mica arrugat de sobte s’ha tornat incòmode, mentre el volum de la radio pareix que es vaga magnificant cada vegada més per recordar-te que està ahí i que tu estàs escoltant-la. Les voltes sobre u mateix es combinen amb les voltes que el teu cap li dona a aquelles converses inacabades, a aquelles veritats falsejades que en el fons no deixen de ser mentides o a aquells silencis que donen pas a gestos que no saps interpretar. Mentres et preguntes per què una llàgrima surt dels teus ulls –encara oberts i una mica rojos- el mòbil s’il•lumina per una dècima de segon et sorprèn pensant que pot ser un missatge o una trucada, però no és res més que la alarma que unes set hores abans vas programar. La qual dona la sortida a un nou dia i tanca una altra nit en blanc. Insomni: Desvetllament en la nit; impossibilitat de dormir

a la andana

Sol, aplega a l’estació, seu prop de la andana, mira el tren i aquest comença a moure’s, ell fixament el mira, aixeca lentament la ma i fa el gest típic per tal de dir adéu. S’aixeca, es gira i comença a caminar fins que surt de l’estació... “altre tren que no he agafat i al qual com a tants altres sols he pogut dir-li “adéu”... pensa mentres caminant torna a casa preguntant-se per què aquest cop no ha agafat el tren ja que estava totalment decidit. Però les respostes no apareixien, sols sap que es passa tota la seva vida dient “adéu”. Altre dia, altre mes, un altre any, sol aplega a l’estació amb la intenció d’ara si, agafar un tren. Passetga per l’andana prop d’un, aquest resta immòbil amb les portes obertes com esperant a que entre, però no ho fa, de cop les portes acompanyades d’un soroll intermitent comencen a tancar-se, ell corre, intenta entrar, però el peu s’endinsa en el buit que hi ha entre l’andana i el tren ja en marxa, i darrere del peu tot el cos, el qual queda desplomat a les vies mentre el tren desconeixedor dels fets continua amb el seu ritme permanent. Aquest cop ja no diu “adéu” amb la ma.

quotidianitats

Un home ja major s’acaba el seu got de vi mentre mira els deports a la televisió i la seva dona és a la cuina preparant un cafè amb unes pastetes que ha comprat al supermercat de nom masclista. Davant del supermercat un punki fa malabars esperant que alguna anima caritativa li done un quants cèntims, el quals el seu pare, molt afaenat tractant de treure una pòlissa de segur més econòmica per al seu flamant nou cotxe de luxe, no ha volgut donar-li. Per davant passa un noi amb la mirada perduda pensant en el perquè de la discussió amb el seu cap de secció, mentres prop passa un tramvia. A l’interior d’aquest a un extrem una parella d’adolescents plens de joventut fan demostracions públiques de la seva escalfada estima mentre un home octogenari els mira amb una mica de curiositat i amb una mica de repulsa, a l’altre extrem un noi s’empeny en fer escoltar a tothom aquella cançó mil cops sentida mentre una noia polsa el boto per obrir la porta i eixir camí de la facultat. A la cafeteria estudiantil un gel es desfà amb el contacte amb el cafè encara calent, mentres les discussions de aprenents de res cada vegada es fan notar més per desgracia del diari que esta sobre la taula esperant ser llegit. I la prepotència personificada dona lliçons a indignats pupils que somien en aquell vent fresquet que entra per la finestra quan es giten a dormir desprès d’una llarga nit de festa. I tots aliens a decisions transcendentals ignoren que son manipulats per destins sovint prefixats disfressats de quotidianitat la qual sovint ignorem que ens cal. Les formigues poc a poc van fent camí i com deia aquell... res no és mesquí ni ca hora és isarda.