Paraules que va escriure Estelles al seu “Coral romput” i que després va musicar l’Ovidi. Paraules que cada vegada que torne allí on tinc les arrels em venen al cap sense quasi adonar-me’n. Els minuts son molt més llargs, les caminades a l’hora bruixa flueixen entre la tranquil•litat sovint inquietant i entre un mar de records, cada cantó un record, cada ventada perfumada una sensació que traspassa el teu cos com un llamp i et dibuixa un somriure al rostre. Amb un poc de sort pots passar per davant d’alguna casa vella amb les portes obertes deixant anar eixa olor a “casa vella” que et du a allí on ets i que sovint, embotit en quefers i embussos de formigues a la ciutat, oblides. El pas es tranquil•litza , el cor també mentre pel carrer un gat corre per a amagar-se darrere d’una persiana i que surt quan ja t’has allunyat, on la il•luminació és menor es pot veure la serra sota una lluna platejada enmig d’un cel ras el qual el pots veure emmirallat en algun que altre bassal enmig d’uns xops que ara resten nus immòbils esperant que vinga el vent per poder ballar la seva dansa centenària. Camine sol, sota el meus peus la història del meus resta tranqui-la i la meva es fa poc a poc. Mentrestant faig el passeig nocturn a la vila on canta l’aigua en la serra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari