Un home ja major s’acaba el seu got de vi mentre mira els deports a la televisió i la seva dona és a la cuina preparant un cafè amb unes pastetes que ha comprat al supermercat de nom masclista. Davant del supermercat un punki fa malabars esperant que alguna anima caritativa li done un quants cèntims, el quals el seu pare, molt afaenat tractant de treure una pòlissa de segur més econòmica per al seu flamant nou cotxe de luxe, no ha volgut donar-li. Per davant passa un noi amb la mirada perduda pensant en el perquè de la discussió amb el seu cap de secció, mentres prop passa un tramvia. A l’interior d’aquest a un extrem una parella d’adolescents plens de joventut fan demostracions públiques de la seva escalfada estima mentre un home octogenari els mira amb una mica de curiositat i amb una mica de repulsa, a l’altre extrem un noi s’empeny en fer escoltar a tothom aquella cançó mil cops sentida mentre una noia polsa el boto per obrir la porta i eixir camí de la facultat. A la cafeteria estudiantil un gel es desfà amb el contacte amb el cafè encara calent, mentres les discussions de aprenents de res cada vegada es fan notar més per desgracia del diari que esta sobre la taula esperant ser llegit. I la prepotència personificada dona lliçons a indignats pupils que somien en aquell vent fresquet que entra per la finestra quan es giten a dormir desprès d’una llarga nit de festa. I tots aliens a decisions transcendentals ignoren que son manipulats per destins sovint prefixats disfressats de quotidianitat la qual sovint ignorem que ens cal. Les formigues poc a poc van fent camí i com deia aquell... res no és mesquí ni ca hora és isarda.
0 comentaris:
Publica un comentari