Sol, aplega a l’estació, seu prop de la andana, mira el tren i aquest comença a moure’s, ell fixament el mira, aixeca lentament la ma i fa el gest típic per tal de dir adéu. S’aixeca, es gira i comença a caminar fins que surt de l’estació... “altre tren que no he agafat i al qual com a tants altres sols he pogut dir-li “adéu”... pensa mentres caminant torna a casa preguntant-se per què aquest cop no ha agafat el tren ja que estava totalment decidit. Però les respostes no apareixien, sols sap que es passa tota la seva vida dient “adéu”. Altre dia, altre mes, un altre any, sol aplega a l’estació amb la intenció d’ara si, agafar un tren. Passetga per l’andana prop d’un, aquest resta immòbil amb les portes obertes com esperant a que entre, però no ho fa, de cop les portes acompanyades d’un soroll intermitent comencen a tancar-se, ell corre, intenta entrar, però el peu s’endinsa en el buit que hi ha entre l’andana i el tren ja en marxa, i darrere del peu tot el cos, el qual queda desplomat a les vies mentre el tren desconeixedor dels fets continua amb el seu ritme permanent. Aquest cop ja no diu “adéu” amb la ma.
0 comentaris:
Publica un comentari