Un canto del cercle

Quan

2010-07-19T21:33:00.000+02:00

Quan un simple gest et clava una espina al cor, quan la paraula ja no te cap valor i sols la cobdícia i l’egoisme actuen com a veritables miralls de la societat. Quan camines sota el poderós sol estiuenc i baix els balcons cauen gotes pestilents de comoditat producte de la transformació del calor en fred, el fred que gela les goles abrasades pels exabruptes que d’elles ixen. Quan a les curtes nits d’Agost sents el fred que recorre tot el cos gelant la suor que mulla els llenços impol·luts. Quan l’aire comença a faltar i els músculs s’engarroten i es neguen a moure’s en senyal de vaga per haver estat temps en tensió. Quan una petita espelma va apagant-se poc a poc deixant rere d’ella un rastre de quefers i malentesos magníficats per una lluita de egos que acabarà per convertir en pols l’estructura de la qual provenen. Quan el capitalisme més descomunal llueix el seu somriure i la seva benevolència fent i desfent a la seva voluntat estovant les consciències en pos d’un bé comú que no és més que el seu propi bé. Quan els telèfons es queden muts i les paraules son absorbides per parets complaents. Quan......

Eixirem, caminarem i respirarem

Manifest II

2010-05-27T23:20:00.000+02:00

He deixat de creure en les divinitats creades per una moralitat obsoleta i privativa de l’esser humà en essència.

He deixat de creure en determinades “amistats”, les quals expiren quan s’acaba la financiació a la que han estat lligades.

He deixat de creure en els defensors dels valors postmaterialistes,sols ho fan quan tenen les butxaques plenes.

He deixat de creure en els salvadors de pàtries, que tremolen quan la seva butaca comença a tremolar.

He deixat de creure en els somnis, son exercicis d’autocomplaença per suportar aquest efímer transit.

He deixat de creure en el destí, és una manera d’eludir la responsabilitats de les nostres accions.

He deixat de creure en l’amor, al qual recorrim per una simple acció egoista i no és res més que la necessitat disfressada.

He deixat de creure en la permanència de les idees, la provisionalitat impera.

He deixat de creure....en que puga creure en alguna cosa.

Autòmats

2010-02-07T18:12:00.000+01:00

Cada vegada costa més mantenir les mirades mentre intentem no trobar buidor en les paraules alienes. És esgotador controlar cap on bufa el vent mentre altres sols es deixen dur per ell, sovint el control ens du al fons d’un got ple de timonet amb suaus tocs anisats. Les converses amb les parets sempre ens donen la raó però els miralls no menteixen i el que veiem sovint es un reflex que no sabem si és el nostre o aquell que una vegada vam dibuixar quan encara teníem ganes de dibuixar. Esperem i mentre esperem no fem, no ens és permès sentir per por a fer mal, ni tampoc besar aquell clatell amb ferma voluntat, la qual cosa ens va fonent poc a poc enmig d’un mar de conformitat que ens atrapa com si d’unes arenes movedisses es tractés. Els dies son un conjunt d’hores i la vida simplement és temps i espai , la felicitat és una quimera sobrevalorada quan nosaltres simplement som uns simples autòmats, no som res més que simples autòmats.

Llums de colors

2009-12-27T21:18:00.002+01:00

Llums de colors intermitents cremen les retines acostumades a la foscor del dia a dia, una supernova ha petat fa una estona i ens envia la seva pols, la qual esnifarem i ens anestesiarà de per poder pair el que ens be damunt. La fam per uns dies s’ha tornat una heroïna mentre a l’altre costat de la pantalla el porcs no paren de menjar més i més junt amb aquells dels quals seran aliment. A les farmàcies la gent fa cua per poder agafar la seva ració de prozac ,i els somriures falsos dibuixen en les cares unes arrugues que junt amb el descosit a la butxaca hauran de ser revisades tan prompte com siga possible. El diumenges ja no son per descansar i a la capella de la tercera planta la eternitat està de rebaixa i hi pots accedir mitjançant escales mecàniques. Els estomacs acomodats tracten d’adormir aquets dies al que durant temps ela han desvetllat i la alternativa ja careix d’iniciativa. Vivint els darrers dies d’un any que potser passarà com un més... i a la casa de joguet dins d’un món que encara li és gran, un nen, aliè a tot açò, escriu la seva carta als reis amb un cert deliri.... possiblement res més importe.

La resposta

2009-12-27T21:16:00.001+01:00

-jo soc la resposta, li va dir una veu pel darrere mentre una ma li agafava el muscle i una altra agafava suaument el maluc esquerre.

-la resposta a que?, li contestà ella a eixa veu que coneixia perfectament, però a la qual no volia mirar a la cara. Ell va callar, mentre ella esperava que li digués que realment era l’home que estava buscant, i que es moriria per estar junt amb ella i passar les nits en vela perdent-se més enllà de les muntanyes de la normalitat i viatjar cada nit a un nou món per descobrir on sols ells dos podran aplegar amb els espasmes dels seus cossos sincronitzats com si d’un sol cos es tractés. Ja era hora!!-pensava- tota la vida he esta esperant a que aquella veu es dignes a dir-me finalment el que sentia, però ara... que faig?quan em gire, quina cara tinc que ficar? Per fi el podré mirar als ulls i fer el que tantes vegades he desitjat podré mossegar-li els llavis sobretot el inferior que és molt carnós, i desprès....

-ei ei!! –altre cop la veu- anem o que!! No has preguntat qui t’acompanyava!. Anem!!

Lluna buida

2009-10-12T22:23:00.002+02:00

Un melancòlic cantant difunt força la veu a ritme d’unes guitarres dissonants, mentre el dret internacional resta a la taula junt amb els acords escrits d’una vella cançó que parlava sobre el canvi que havia de vindre. Durant els darrers dies els carrers s’han omplert de banderes de diferents àmbits, moltes de les quals estaven cosides amb pedaços de victòries i derrotes, i algunes no eren més que un "parxe" per substituir la que realment es vol mostrar. Corretges, noms anglòfons, personatges maquiavèl•lics, tots volen ser protagonistes en aquest octubre, que, com aquell qui no vol, ja ha fet la seva irrupció amb força, i ara sols li queda anar consumint-se poc a poc, al igual que es consumeixen les espelmes de fe amb la gent que veneràvem i ara cada vegada la veiem més llunyana. Les veritats poc a poc comencen a sortir per tal d’obrir els ulls i, per què no, tancar els cors, ja no més dobles sentits, ja no més paraules complaents que diguen allò que es vol escoltar i mentrestant fora, la lluna, que a l’octubre està preciosa, es burla dels qui van buscant la seva voluntat.

Històries sense acabar i finals sense principi.

2009-09-27T20:33:00.001+02:00

Temps de les primeres gelors, amb les quals junt amb el moquet cau el record d’una calor no tant llunyana que ja no ens sembla tant angoixant. Al girar la cantonada la rutina ens espera amb un aire de normalitat que quasi dóna fàstic, i els ulls que s’han omplert de mirades lascives durant l’estiu ara comencen a entrenar-se per tal d’afrontar una temporada intensa de treball dur, junt amb el cap que ànsia no tenir temps per escalfar-se.. Les fulles ja pintades de colors ocres desapareixeran deixant als arbres nuets front a les impertinències d’un oratge que sembla que cada vegada està més enfurit amb ell mateix. I vindrà el temps dels bolets i de la cacera i els duels entre els boletaires i els caçadors ambdós guardians de les serralades destrossades. Mentrestant les pors cada nit ixen a passetjar amb les inseguretats disfressades d’una lleu malenconia autoinduïda per tal de excusar les pautes de comportament reflexives, tot esperant que per fi s’acabe el temps de les excuses i recordant que sempre hi ha històries sense acabar i finals sense principi.

Insomni (part II)

2009-07-16T21:48:00.003+02:00

El cel ras no deixa veure cap estel per culpa de les llums d’una ciutat cada vegada més escalfada i més antipàtica.. la solitud de les habitacions contigües resulta quasi inquietant mentre la humitat torna a ofegar provocant, si es pot, més desesper al cos enganxinos. Vas a palpentes per corredor a la recerca d’un poc d’aigua que calme i et refresque la boca, la qual encara te cert regust a vi ingerit hores abans, pots endollar la llum, però no ho fas ja que aquesta pot provocar-te una ferida als ulls els quals amb mostra de cansament es neguen a cloure’s. Surts al balco actues com a voyeur però no hi ha ningú a qui poder escodrinyar, fa mitja nit que és mitja nit. El viatge de tornada cap al lloc de repòs es fa llarg com la espera a les respostes que mai apleguen. La lamapareta de la taula de nit il•lumina una habitació reflex del seu posseïdor, tota plena de projectes per acabar, mirades al passat i res aliè. El llit amb el llençol una mica arrugat de sobte s’ha tornat incòmode, mentre el volum de la radio pareix que es vaga magnificant cada vegada més per recordar-te que està ahí i que tu estàs escoltant-la. Les voltes sobre u mateix es combinen amb les voltes que el teu cap li dona a aquelles converses inacabades, a aquelles veritats falsejades que en el fons no deixen de ser mentides o a aquells silencis que donen pas a gestos que no saps interpretar. Mentres et preguntes per què una llàgrima surt dels teus ulls –encara oberts i una mica rojos- el mòbil s’il•lumina per una dècima de segon et sorprèn pensant que pot ser un missatge o una trucada, però no és res més que la alarma que unes set hores abans vas programar. La qual dona la sortida a un nou dia i tanca una altra nit en blanc. Insomni: Desvetllament en la nit; impossibilitat de dormir

a la andana

2009-06-28T12:47:00.006+02:00

Sol, aplega a l’estació, seu prop de la andana, mira el tren i aquest comença a moure’s, ell fixament el mira, aixeca lentament la ma i fa el gest típic per tal de dir adéu. S’aixeca, es gira i comença a caminar fins que surt de l’estació... “altre tren que no he agafat i al qual com a tants altres sols he pogut dir-li “adéu”... pensa mentres caminant torna a casa preguntant-se per què aquest cop no ha agafat el tren ja que estava totalment decidit. Però les respostes no apareixien, sols sap que es passa tota la seva vida dient “adéu”. Altre dia, altre mes, un altre any, sol aplega a l’estació amb la intenció d’ara si, agafar un tren. Passetga per l’andana prop d’un, aquest resta immòbil amb les portes obertes com esperant a que entre, però no ho fa, de cop les portes acompanyades d’un soroll intermitent comencen a tancar-se, ell corre, intenta entrar, però el peu s’endinsa en el buit que hi ha entre l’andana i el tren ja en marxa, i darrere del peu tot el cos, el qual queda desplomat a les vies mentre el tren desconeixedor dels fets continua amb el seu ritme permanent. Aquest cop ja no diu “adéu” amb la ma.

quotidianitats

2009-05-30T23:24:00.001+02:00

Un home ja major s’acaba el seu got de vi mentre mira els deports a la televisió i la seva dona és a la cuina preparant un cafè amb unes pastetes que ha comprat al supermercat de nom masclista. Davant del supermercat un punki fa malabars esperant que alguna anima caritativa li done un quants cèntims, el quals el seu pare, molt afaenat tractant de treure una pòlissa de segur més econòmica per al seu flamant nou cotxe de luxe, no ha volgut donar-li. Per davant passa un noi amb la mirada perduda pensant en el perquè de la discussió amb el seu cap de secció, mentres prop passa un tramvia. A l’interior d’aquest a un extrem una parella d’adolescents plens de joventut fan demostracions públiques de la seva escalfada estima mentre un home octogenari els mira amb una mica de curiositat i amb una mica de repulsa, a l’altre extrem un noi s’empeny en fer escoltar a tothom aquella cançó mil cops sentida mentre una noia polsa el boto per obrir la porta i eixir camí de la facultat. A la cafeteria estudiantil un gel es desfà amb el contacte amb el cafè encara calent, mentres les discussions de aprenents de res cada vegada es fan notar més per desgracia del diari que esta sobre la taula esperant ser llegit. I la prepotència personificada dona lliçons a indignats pupils que somien en aquell vent fresquet que entra per la finestra quan es giten a dormir desprès d’una llarga nit de festa. I tots aliens a decisions transcendentals ignoren que son manipulats per destins sovint prefixats disfressats de quotidianitat la qual sovint ignorem que ens cal. Les formigues poc a poc van fent camí i com deia aquell... res no és mesquí ni ca hora és isarda.

Paraules i punts

2009-05-10T20:54:00.002+02:00

La calor ja fa acte de presencia a les nits cada vegada més curtes i més gaudides. És temps de trastorns digestius i d’angoixes amb termini de caducitat. El temps juga en contra, mentrestant el cap tampoc no ajuda a resoldre aquests trencaclosques en els que –per una mena de masoquisme amagat- m’he ficat. Ara ja pendent de la avaluació aliena sense haver-me parat a fer la meva pròpia avaluació, la qual cosa farà que accepte la aliena amb resignació. Oblits forçats per deixar pas a noves veus, que venen i van per mitjà d’unes ones hertzianes o per una embustera fibra òptica, veus que em recorden camins que ja he xafat i no estic per la llavor de tornar-los a xafar. La indigestió de paraules no dites ja va camí de provocar una ulcera per la qual eixirà tot el fum corrosiu que he hagut d’inhalar. I tot un ventall de respostes se’m presenten al davant, sense poder interpretar-les perquè amb l’ànsia d’obtenir-les he oblidat quines eren les qüestions.

Encara queda tinta al tinter.

2009-04-27T22:47:00.001+02:00

Darreres setmanes incontrolades entre converses inusuals amb conversadors espontanis. El sol pareix que ha pogut vèncer als núvols que s’empenyàven en estar presents per tal d’enfosquir encara més, si cal, el nostre passeig. El mestre es prepara per a treure un nou disc mentre els aprenents cada vegada insulten allò que un dia van ser. Tu no tens mol clar si tirar endavant o girar en el primer canvi de sentit i així estalviar-te quatre o cinc alenades que et poden dur a un nou món –tot el món boig per estalviar -. Els valors en decadència continua sumits en una crisis que es de tot menys econòmica, fins i tot els porcs han volgut tenir el seu tros de fama a les portades d’uns bolletins mercenaris de les esferes quadrades que ostenten o pretenen ostentar el poder. El cos buit de fum i ple d’incerteses s’accelera i desitja recórrer territoris poc explorats. I aliens a tot açò Putnam i Tocqueville juguen una partida al truc mentre una pantalla de plasma il·lumina un rostre ja cansat. Encara queda tinta al tinter.

He tornat

2009-03-08T21:10:00.000+01:00

“He tornat. Feia temps que no havia tornat. / Les rajoletes blanques, una olor de pinassa. / Entre dues clarors recórrec uns carrers.”

Paraules que va escriure Estelles al seu “Coral romput” i que després va musicar l’Ovidi. Paraules que cada vegada que torne allí on tinc les arrels em venen al cap sense quasi adonar-me’n. Els minuts son molt més llargs, les caminades a l’hora bruixa flueixen entre la tranquil•litat sovint inquietant i entre un mar de records, cada cantó un record, cada ventada perfumada una sensació que traspassa el teu cos com un llamp i et dibuixa un somriure al rostre. Amb un poc de sort pots passar per davant d’alguna casa vella amb les portes obertes deixant anar eixa olor a “casa vella” que et du a allí on ets i que sovint, embotit en quefers i embussos de formigues a la ciutat, oblides. El pas es tranquil•litza , el cor també mentre pel carrer un gat corre per a amagar-se darrere d’una persiana i que surt quan ja t’has allunyat, on la il•luminació és menor es pot veure la serra sota una lluna platejada enmig d’un cel ras el qual el pots veure emmirallat en algun que altre bassal enmig d’uns xops que ara resten nus immòbils esperant que vinga el vent per poder ballar la seva dansa centenària. Camine sol, sota el meus peus la història del meus resta tranqui-la i la meva es fa poc a poc. Mentrestant faig el passeig nocturn a la vila on canta l’aigua en la serra.

Nits en blanc i dies en verd

2009-02-25T13:33:00.002+01:00

Vesprades de mistela i donuts blancs s’han quedat enrere, partides d’escacs amb boira mentre un kurt Cobain agafava una guitarra acústica per demostrar-nos que havia madurat, res al voltant, fora el món passava sense quasi adonar-se’n, les classes ahi estaven, els llibres no sortien mai de la prestatgeria, els apunts eren una substància de contraban. Les sis cordes d’una guitarra desafinada ficaven música a les hores boiroses en les quals les reunions es feien entorn a un parell de litres de felicitat a una habitació intoxicada de cartells propagandístics i dos llits per fer. El “angelus” era una festa, el dinar un ritual i el cinema un pretext per poder sentar-se al sofà i divagar mentre alguna cabotada que altra deixava anar una rialla. Les compres al supermercat eren una excursió al món exterior i el destí de la qual sovint es perdia darrere d’un bar fet a mida nostra. Nits en blanc i dies en verd...qui poguera tornar......

Cercant la closca del follet tortuga

2009-02-03T20:58:00.001+01:00

El fi d’una temporada agitada potser siga l’inici d’una de més calmada, deixant a banda il•lusions passades, cabòries pesades que no duen a cap lloc. Tornant a cercar aquella closca que em tornarà a la realitat quotidiana del dia a dia de l’hora a hora, deixant a banda la recerca de resultar complaent amb tots aquells que em veuen respirar. Les veritats amagades una vegada descobertes se’m transformen en un filtre a traves del qual mire i miraré als actors que aquesta obra de teatre m’ha ficat al voltant del meu caminar. És curiós sovint quan s’encén una flama la llum desapareix, i quan aquesta s’apaga ho deixa tot fosc fins que no trobes l’endoll al qual connectar-te altra vegada per tal de tornar a obrir els ulls a un món que esta ahi fora i que potser no és el que t’agrada però per canviar-lo hi haurà que intentar formar part d’ell, ja que de res ens serveixen teories complexes remuntant-se a temps llunyans o fer previsions catastròfiques sobre com deu ser el món, conformista no, realista si. En fi, cercant la closca del follet tortuga m’he trobat amb un fènix, el seguiré.

reflex

2009-01-13T21:45:00.001+01:00

Lentament obri un estoig en el qual una lletres platejades ressalten sobre un fons color fusta, es fica lentament les ulleres, obri un llibre i comença a llegir allò que desprès potser siga decisiu per al seu futur. Entre pàgina i pàgina alça la vista i es troba amb el seu reflex en el cristall ronyós de la finestra i no pot evitar tocar-se el monyo, ara el flequillo, desprès comença a pegar-li voltetes a uns cabells agafats a l’atzar. Ara llig, ara estira el coll, ara el monyo... ara pensa. Pensa en com l’han afectat totes les decisions preses durant els anys precedents, potser he encertat, potser no. L’ inseguretat s’apodera d’ella, el cor se li accelera al pensar en aquell a qui no estima.

Al carrer hi ha gent cridant en contra d’un genocidi, baixa, s’uneix a ells, empeny una bandera la qual poc a poc comença a desfer-se com un plàstic derretit que deixa caure unes negres gotes viscoses. La gent cada vegada passa més despresa i ella allí enmig rodejada, tots al seu voltant van esfumant-se poc a poc i la bandera continua desintegrant-se. Els càntics ja s’escolten foscs, ella vol caminar, seguir a la resta però es mou a diferent ritme, al cel les orenetes volen en cercles. De sobte passa per davant d’una fatxada emmirallada i s’atura front a ella i el reflex que allí hi veu no li resulta familiar, alça la ma, també ho fa el reflex però... qui és? Però qui soc?. Desorientada camina sense direcció, els coneguts ja no ho resulten , plou... plouen paraules!! Paraules il·legibles, intel·ligibles, signes, paraules i signes per tot arreu i ella allí enmig ara si, sola, sola i sense saber on anar. No pot més, el pànic l’envolta, tanca els ulls i crida, un crit pel qual se li escapa l’ànima. Tots seguit torna a obrir els ulls i ahi esta el seu reflex, al cristall ronyós de la finestra.

instants coldinatats

2008-12-26T20:24:00.004+01:00

Aigua efervescent color taronja, moviments pausats i relaxats, el fum desitjat però absent, els batecs dels cor ressonen dins d’un cap cada vegada més calent, el qual només menegar-lo provoca una sensació de perill insospitada. Dents tremoloses es mouen a ritme d’uns espasmes musculars que destorcen poc a poc els ossos que pareix que estiguen encollint-se. Poqueta llum, poqueta veu, la companyia d’una botella d’aigua la qual sovint filtra la poqueta llum que hi ha, aigua endins agulles calmades, calor fred, calfred, badall, i altre cop aigua efervescent color taronja... no hi ha res com un bon procés gripal!!!!!

Hàbitat

2008-12-19T21:43:00.001+01:00

És tard, o prompte, això és relatiu la radio canta les calamitats d’una espècie que viatja cap a la seva fi, al fons una espelma es belluga com a conseqüència d’un fil de vent que entra pel marc de la finestra la qual roman tancada des de que les gelors es van apoderar d’aquesta terra. A l’altre extrem Fuster i Ovidi juguen una partida als escacs mentre Mick Jagger se n’ha anat a pegar un tomb amb Bob Dylan per un menut poble situat enmig d’una serra a la que dona nom mentres un home amb boina els vigila amb cara expectant. Els somnis surten del mirall que ompli el buit de la paret per fer-se presents junt amb la boirina d’una barreta d’encens que fa espès l’ambient, al llit estirats jauen els desitjos, les frustracions, les vergonyes i els temors d’aquell qui un dia va ser algú més del que és avui. A la tauleta de nit, il·luminats per un sol de 40 watts, assassins dialoguen amb filòsofs el futur d’aquest país sense nom i sense direcció. L’habitació es transforma en un nou món.

sense titol

2008-12-02T21:28:00.002+01:00

Nit, cada vegada abans, mans gelades, el cor ja glaçat comença a trencar-se com aquell mirall en el qual ja ens consta trobar el nostre reflex, contraban de mercaderies culturals devaluades progressivament. Café: amb gel, tallat o amb llet, i alguns especials que son sense sucre. La visió s’enfosqueix i et deixa intentant esbrinar el perquè de les coses i si tenen un perquè. Projecte començat, anys perduts. Les mirades al mòbil cada vegada més freqüents, ganes que criden, por quan ho fan. El somriure, avui, més valuós que qualsevol pedra preciosa, cada vegada costa més d’aconseguir-ne un realment autèntic, com en tot, les falsificacions han triomfat. Córrer cansa, estar parat angoixa, els terminis de les amistats finançades van expirant i la fluïdesa del mercat es veu reduïda. Bombetes de colors ens preparen els ulls per allò que ens tocarà patir en dies propers, gent, gent, gent hi haurà a tot arreu reforçant encara més les solituds, que desitjades o no, prendran part en aquets partit contra les consciencies estovades d’aquells que han deixat de somiar. I tot i això esperarem a que el rellotge de demà no marque les hores com ho fa el d’avui.

podria ser?

2008-11-13T22:43:00.001+01:00

Una guitarra quasi imperceptible deixa anar uns sospirs relaxats, mentre una boira am aroma vegetal la envolta mentre li incita a improvisar i a deixar anar el cap més enllà d’aquella serra i d’aquella gent. Mira a munt, i un estel fugisser que de sobte s’ha aturat se la mira, l’escolta i plora petites gotes de llum que cauen lentament com si de focs d’artifici és tractés. Les petites gotes ho inunden tot deixant la obscuritat enrere, entre la boira que comença a alçar-se una melodia comença a fer brillar una figura quasi incandescent, el que abans era un sospir ara es un crit, i aquella que era quasi imperceptible a força de nits, potser ha aplegat a la fi, o potser a l’inici d’un nou procés. Podria ser?

Instants

2008-11-12T22:47:00.000+01:00

Els despertars mandrosos intenten retardar l’encontre amb la realitat. El vent du remors llunyanes de crits d’auxili. Aquelles absències recordades i les companyies oblidades, els retrobaments inesperats que no saben com gestionar. La caixa toràcica es cobreix amb un acer impenetrable que gela cada vegada més l’òrgan que conte dins. El rei negre ha guanyat als escacs fent que les fixes blanques somien que deixarà de ser rei. Els ocells han sortit al carrer amb pancartes demanant bon temps. El sol ja no escalfa però al capvespre molesta amb molta gana. La nit cada vegada s’afanya a llevar-li la llum als carrers que comencen a preparar-se pel que te que arribar. Els diumenges al mati tornen a ser sols per refer-se de la nit anterior. Els somriures s’han perdut amb les propines dels cafès descafeïnats. Silencis, incontinència emocional projectes trencats com les il•lusions per fugir, cames pesades espatlles corbades i un timonet calentet abans de desaparèixer. Simplement instants.

...

2008-10-14T22:43:00.003+02:00

Camines sol mentre el vent t’acarona cada vegada amb més ganes, mires amunt com si algú t’hagués cridat, enmig d’un cel tenyit amb grisos viatgers un ocell tracta de trobar als seus companys de viatge, als quals els ha perdut el rastre. L’ocell vola baixet i es perd a la teva vista. Continues caminat de sobte un llamp precedeix un fort tro com si d’un trabuc es tractarà, i curiosament, comencen a caure unes gotes d’un volum considerable deixant la seva marca al terra. Plou cada vegada més fort, la gent al teu voltant cada vegada corre més per tal de buscar refugi. Tu no ho fas, camines decididament però sense pressa, gaudeixes cada pas i si et mulles no passa res, l’aigua rellisca al voltant del teu rostre, fas el camí d’anada o de tornada, i passes per primera vegada pel lloc que tantes vegades has transitat. Sense pressa, serenament sense cap tipus d’angoixa, simplement hi ets. De sobte una veu que diu: On estàs? “Sabia on estava fins que m’ho has preguntat” respons tu amb un to quasi irònic. Res és segur i una simple gota relliscant per la teva cara pot trencar els ciments d’alguna que altra convicció.

Rerevera

2008-09-28T19:29:00.003+02:00

Baix una bombeta que il·lumina un conjunt de paraules ordenades lògicament un cigarro realitza el procés de passar de ser tabac a ser cendra. Fora el dia és gris però no trist, un nen comença a fer bots intentant agafar les gotes que comencen a caure de quan en quan mentre el seu pare l’agafa de la ma i li obri un paraigües per donar-li aixopluc. El caragol sap que aquesta nit tindrà que eixir per poder menjar per fi herba fresqueta. Un home amb boina s’afanya per ficar-se a cobert, du un transistor colgant al coll, escolta noticies sobre la crisis econòmica, les victòries del seu equip, o la cançó d’aquell grup que com quasi tots els anys ha tret disc al setembre, ell no escolta aquell artilugi, simplement li fa companyia, pensa en que cal que isquen uns quants dies solejats per tal de que a finals del proper mes puga anar a la serra del seu poble a buscar bolets. El capvespre ara aplega abans, ganes de recolliment familiar o si més no de recolliment al niu, esperant a que faci més fred per traure ja la roba de hivern i ficar la manta sobre el llit.. quina sort. Esperant creuar la cantonada i retrobar-te amb quelcom conegut amb aquell aroma a castanyes torrades de la parada de la cantonada, enfront dels arbres que abans de perdre el seu fullam ens ofereixen un espectacle per a la vista amb colors càlids que escalfen els primers freds que són els que més gelen... altra vegada la tornada de tot, altra vegada la rerevera.

El somni de Chaplin

2008-09-14T20:43:00.003+02:00

Chaplin, el mestre del cinema mut comença a parlar, i passa de no dir res a dir diàlegs plens de ironia, entre discurs i discurs es menja uns pimentons farcits amb un tocs de somriures i converses entretallades de temes que es solapen uns amb altres. Els blancs i negres catalítics il·luminen la foscor i produint un efecte que fa les parets d’un rosa quasi cursi i un lila que sovint pareix el color d’un vi suau vist a la besllum. La nit poc a poc va fonent-se com una crema de formatge escampada en el pa a punt per a ser mastegada. La veu cada vegada mes pausada, el vigila de la son pega cabotades enmig d’un món cada vegada més gelat. Els somnis de Chaplin son de viscolatex, somia en un món millor, en una bona companyia mentres els dits imparables dibuixen figures al seu extrem, somia Chaplin somia que demà hi haurà cafè fet i aire més net.

2008-09-10T23:12:00.002+02:00

Un cabell damunt la taula, me’l mire, és meu?. La resposta deu ser afirmativa l’agafe desprès d’una estona mirant-lo amb la mirada perduda torne en mi, és meu. Perd cabell, no m’importa però aquest cabell du darrere un altre sentit, una altra història, la història d’un projecte, d’uns èxits i per suposat de molts fracassos, ha sigut llarg i inconformista i una mica rebel, ha sigut curt “aseaet” i quasi inexistent, ha servit per satisfer les necessitats de canvi d’un esser en un viatge pendular, ha sigut refugi de les mans que sovint han estat apunt d’extreure’l d’arrel i també ha sigut objecte de carícies alienes. Ahi ha estat sempre aquell cabell, ja no hi serà. Sovint pense que a mesura que ens desprenguem del cabell ,–els qui ho fem, hi ha altres que l’emblanquinen- , ens anem desrenguen d’incerteses, de prejudicis de temors i d’aquelles coses que creiem que ho eren tot i ara quasi ens son superficials, i guanyem en seguretat en la convicció que res és negre o blanc i en que les idees, com quasi tot, són provisionals. Ja veus les coses que es poden extreure d’un cabell caigut, de fet diuen que d’un cabell es pot treure molta informació. Així que per favor cuideu-se el cabell i tingueu una bona salut capil•lar.

2008-09-01T22:55:00.005+02:00

Ulls mig oberts, la racionalitat encara no s’ha despertat del tot, la boca demana aigua per calmar la sequedat que produeix la ingestió d’aquell vi que entre converses i rialles es va perdre cos endins. Quina hora serà? De sobte un campanar proper s’afanya per fer sonar les seves campanes per tal de donar una resposta, permaneixent al llit l’aire fresquet que entra per la finestra ajuda a diluir les ganes d’alçar-se, tranquil·litat, somriures als llavis recordant imatges i frases del dia anterior, que bé s’està perdent la noció del temps, els problemes no hi son, sols calma, aire fresquet del matí estiuenc. La bufeta esta a punt de rebentar, però no cal moure’s o aquest moment es trencarà, no coneixem la felicitat però segur que te que ser alguna cosa paregut a açò -de fet les petites coses són les que realment omplin el buit de la rutina monòtona-. La vida fora pren forma, però sols cal girar-se estovar un poc el coixí i tornar a cloure els ulls per deixar pas als somnis altra vegada, per tornar a cercar la felicitat.

2008-08-28T14:01:00.002+02:00

El peó veu la seva vida passar al voltant seu –he nascut per açò?- sols espera no ser ell el qui s’enfronte a la reina amb cara de pocs amics –però que podré fer jo contra tota una dama amb un exercit darrere?-. Tu tranquil peonet que si et fan mal ja estic jo per a venjar-te – li diu el cavall amb veu tranquil•litzadora- Per a tu és molt fàcil cavall, no estàs en la meva situació, tu ho veus des de un altre punt de mira, ho veus tot des de la comoditat de voreu com ho veu la classe dominant, no et dones compte que si a mi no em sacrifiquen i vaig fent la meva feina poc a poc puc aplegar a ser un de vosaltres, puc ser una reina!!! Però no!! Vosaltres sempre s’empenyeu en sacrificar les classes baixes pel be comú i per mantenir el “ status quo”. Deia el peó mentre la ma invisible del destí l’abocava a la seva mort, una altra víctima d’aquest gran tauler d’escacs en el que es trobem... la partida continua.

vacances: breu resum

2008-08-24T18:33:00.005+02:00

El vent humit ofega i produeix angoixa respiratòria, el vent sec escalfa els cors i crema tot desig de sortir fora a veure el món que ens envolta. Les nits son llargues els dies curts perduts entre migdiada i migdiada, matins gèlids vesprades infernals amb temps per cremar i cremar. La intimitat se’n va per les finestres obertes de bat a bat , esperant la millora de les esquenes no cansades però si rogenques. El rellotge perd la importància entre indigestions de líquids cromats amb uns quants graus de felicitat. Els estels viatgers vigilant moltes de les nits al ras, la lluna ha intentat amagar-se per no veure el sol que sovint s’ha enfurit. Un ocell metàl·lic ha caigut abans de prendre el vol duent amb ell una pluja de emocions poc desitjables. Ens preparem per a tornar a sentir aquell olor a terra mullada que ens calmarà i ens farà recordar la relativitat de les coses. Qui res fa res pot esperar.

insomni

2008-07-23T22:01:00.003+02:00

Els carrers cremen , les converses son amb les parets amb un silenci estrident que molesta la memòria dormida enmig d’un gran llac de certeses i de prejudicis, l’aire calent gela totes aquelles il•lusions que al llarg de l’any se’m anat creant mentida rere mentida... i els ulls oberts.
La nit amb la seva calma crea en nosaltres una angoixa efímera i repetitiva que ens impedeix pensar, angoixa que perdura durant la nit com una mala picada de mosquit que desapareix al dia següent, la calma ho inunda tot i sovint reneguem d’ella, no la volem pas la calma, la agitació veïna ens causa enveja... i els ulls oberts i rojos.
Les cames de fusta amb sarcoma es neguen a moure’s, el càstig diari les va podrint poc a poc junt amb els pulmons plens de líquids asfàltics que respiren de manera intuïtiva recordant-te que respirar no vol dir viure... i els ulls oberts i cada vegada més rojos.
Voltes i mes voltes en un llit mullat d’idees desfetes de anhels per retrobar allò que ens creiem ser, calor, sons estridents enmig de la nit, un mosquit en reacció, a la radio diuen que el govern la ha cagada –mes vegades ho he fet jo- i el rellotge no s’atura per esperar-te mai. Insomni: estat de qui no pot dormir.

2008-07-09T21:14:00.001+02:00

El sol de mitja tarda li dona uns tons a l’aigua que es manegen entre un blau cristal·lí quasi transparent fins a un marró lleugerament embolicat per l’arena que de quan en quan rellisca riu a vall. Dubte, no se que fer, en el fons tinc ganes de pegar un gran bot i deixar-me caure enmig d’aquella acumulació d’aigua que la natura ens ha ofert, però alguna cosa impedeix que la decisió aplegue al meu seny immediatament, de sobte els records de la darrera vegada que ho vaig fer envaeixen la meva ment escalfada pel sol. És dura la sensació de no saber com actuar quan estàs dins ficat, segueixes la corrent o intentes mostrar-li que vols tenir més autonomia?, quan més estona em passava dins més costava d’eixir i no hi havia ningú per intentar tirar-me una ma, desprès de molts intents vaig poder eixir d’aquell bassal, quan ho vaig fer ahi em vaig encontrar tot sol sense ningú que em pogués explicar el que em va passar i des de aleshores m’ho he pensat sempre abans de ficar-me en un riu i quasi sempre he desistit.

Però aquesta vegada trobe que és diferent aquest riu sembla diferent no tinc per que tenir temor, no sempre serà tot igual – m’intente convèncer a mi mateix- així que sense més dilació em despulle de tots els prejudicis, agafe carrereta i em llance a l’aigua sense cap tipus de por. Pareix que tot va be, no te per que anar mal, nade un poc, amague el cap amb la intenció de mirar algun que altre peix despistat i el torne a traure i de sobte... tot es fosc, la corrent ha parat, l’aigua esta estancada i comença a escalfar-se d’una manera quasi artificial, intente fugir, em costa, ningú prop per ajudar-me així que fent ús d’una flexibilitat que ni jo mateix coneixia estire el braç i m’agafe d’una branca d’un petit arbre que s’havia atrevit a créixer vora riu, isc, recupere l’alè em tombe al terra mirant al cel que tornava a clarejar, em vestisc, torne a casa cansat, sol, desconcertat, i decepcionat ja que la historia s’ha tornat a repetir, agafe un boli i en un full de paper roig escric a mode de memoràndum: “no em tornaré a ficar en cap riu”.

somrius

2008-06-17T23:06:00.009+02:00

Tanques els ulls, apretes les mans i tremolant suaument....somrius. Els obris, sóc amb tu escoltant el teu cor, ets amb mi menjant el meu alè, el món fora és fràgil com una flor de fum...somrius. Rialles entretallades,converses amb la veu de les mans, paraules perdudes arreu del teu cos, suaument respires el desig i ... somrius. Nua, tranqui-la reposes, la llum d’una petita espelma juganera fa tremolar les parets, t’adorms i ... somrius. Aquella cançó que tantes vegades has escoltat la que has cantat d’amagades quan ningú et veia et desperta a les poques hores i tènuament... somrius.

somrius.

2008-06-03T18:46:00.005+02:00

Aquests dies la FAO és actualitat perquè els estats membres s’han reunit a Itàlia, i mirant i sentint les notícies no he pogut evitar que em vinga una cançó al cap, cançó que ara vos transcric:

“Simplement mira totes eixes boques famolenques que tenim que alimentar. Pega una ullada a tot el sofriment que conreem, tantes cares solitàries per tot arreu buscant allò que els cal. És aquest el món que vam crear? Què fem per ell? És aquest el món que envaïm en contra la llei? Això pareix. Es açò per als que vivim ara? El món que hem creat. Saps que cada dia naix un nen desemparat que li cal una poca d’estima dins d’una llar feliç. En qualsevol lloc un home apoderat esta segut al seu tro esperant que la vida pase. És aquest el món que vam crear? Ho vam fer pel nostre propi benefici. És aquest món que devastem fins els ossos? Si hi ha un deu allà dalt al cel mirant cap a baix ¿què pot pensar del que hem fet al món que Ell va crear?”

Is this the world we created .-. Queen

2008-05-31T22:28:00.002+02:00

Dissabte al vespre quasi nit, el reproductor de música del meu ordinador reprodueix una de les cançons dels Black Crowes, el flexo, el meu sol artificial, il·lumina una taula plena de fulls lleugerament ordenats, ja fa una estona que estic intentant estudiar però pareix que hui no és el dia indicat. Alce el cap, mire cap a la paret i es aleshores quan aquesta es converteix en un túnel que em transporta directament al meus pensaments: Se quin és d’idioma del Quebec, conec el nom d’aquell líder de la guerrilla perdut a un territori a mil kilòmetres d’ací, puc començar a entendre el perquè de determinades actuacions pel que fa a comportament estratègic i el perquè de molts conflictes... Escolte per tot arreu noticies que ens parlen d’un món en decadència que va cap a la seva fi, ja siga per la fallida de les relacions internacionals o be per la crisi mediambiental i m’importa.

Però tot açò ho dic perquè sovint em preocupe per intentar fer un món millor i el perquè de tots aquests comportaments “macros” i no puc saber el perquè tremole, el perquè hi ha coses dins meu que no puc controlar, i com un simple gest, una frase be o mal dita pot fer tremolar tots el meu ciments. Darrerament hi ha massa coses al meu voltant que no puc controlar, i és una sensació que no m’és familiar dis-me animal o dis-me prepotent i dominador però tota la vida he sigut així, m’ha agradat sempre tenir el control de la situació, no sempre clar, sinó el els assumptes relacionats amb mi i la meua persona, no se si m’explico.. controlar jo el camí de la meua vida i les accions que faig... Potser m’estic fent gran, potser estic sofrint un canvi que redefinirà tots els meus camins, així que tampoc vaig a capficar-me psicoanalitzant-me a mi mateix, intentaré aprofitar allò que visc ara per que com deia aquell: Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo mejor no era el futuro, sino el momento que estabas viviendo justo en ese instante (...)

Pero desafortunadamente, sólo con el tiempo...

2008-05-18T19:27:00.002+02:00

És tard, és l’hora en la que quasi tots tornen a casa desprès d’enganyar a les seves parelles. La ciutat esta quasi dormida i la nit és tranquil·la inconscient del que a l’interior de les finestres passa entre una paret i altra. Dídac amb la cara cansada camina per un cèntric barri sense saber ben bé on vol anar, es troba sol, ha sortit de casa a l’hora de tornar, però no podia estar més temps tancat dins d’aquelles quatre parets que cada vegada empresonaven més el seu espai vital. Continua caminant amb la mirada perduda quan de sobte un llamp il·lumina la nit i acte seguit -com si el llamp fos el senyal- comença a ploure amb tota la força que a ell li manca.

No corre, no li cal, al girar la cantonada uns llums de neó criden la seva atenció, de mil colors una guitarra model Les Paul penja sobre el cartell d’un pub on la música es pot sentir des de el carrer. No s’ho pensa, decideix entrar per resguardar-se de la pluja i per que no, veure aquell estrany local que no havia vist mai durant els sis anys que vivia a la ciutat. Una vegada dins, el que ahi hi havia pareixia extret d’una pel·lícula de Tarantino, gent bevent pel simple fet de fer-ho, una parella quasi fent l’acte sexual en la taula mes allunyada de la porta, una boira espessa mescla del fum del tabac i altres substancies fumables amb l’olor corporal dels ahi presents. No esta mal -pensa Dídac- no es el meu ideal de lloc per acabar però ho suportaré...total pel que em queda. Entra decididament i miraculosament com quasi sempre hi ha un lloc al fons de la barra, seu, i es trau del seu paquet un cigarret, se l’encén i espera pacient a que algú acudeisca a ell per demanar-li si vol prendre alguna cosa. Quan ja duia mig cigarro fumat apareix de sobte una de les cambreres del local, alta, imponent, i amb un to de veu quasi intimidant li pregunta pel què vol prendre, aquest li contesta: un gintònic, per favor. La cambrera es queda mirant-se’l amb cara estranya, ja que normalment ahi ningú li demana les coses per favor. Al cap de poc minuts li serveix el combinat alcohòlic, Dídac se’l mira, remena una mica el gel i li pega un trago, encara recorda l’amargura dels primers gintònics, ara possiblement pel que fa a la seva vida allò més dolç siga aquella mescla de ginebra amb tònica. Torna e encendre’s un cigarro i observa el quadres de la paret quan de repent comencen a sonar els primers acords de Stairway to heaven, vaja!!- va pensar- ja feia temps que no escoltava aquesta cançó, quants records d’adolescència, en aquella època em pensava que anava a menjar-me el món... i ara... mira ací estic sentat sol en un antre de mala mort bevent un gintònic i esperant que passe alguna cosa que puga valer la pena i que puga recordar demà...encara que, que més dona demà.

Una vegada s’acaba el gintònic deixa un bitllet de 20 euros a la barra i es disposa a eixir del local, la cambrera l’atura per donar-li les voltes però Dídac no les accepta li diu a la cambrera que se les quede que a ell no li fan falta, la cambrera no pot fer altra cosa que quedar-se parada ahi en meitat del pub i mirar com aquell home estrany ix per la porta. No plou ja, camina amb fermesa, queden poques hores per a que isca el sol, a ell no li cal el sol per veure-ho tot clar, ara ja. Aplega a casa, es dirigeix cap a l’equip de música i l’endolla, busca entre la seva col·lecció de discos i agafa un, el fica, seu al sofà, l’escolta amb un cigarro en la ma, s’aixeca, surt al balcó, i en el moment en que sent a Jim Morrison dir: Ride the snake...hes old, and his skin is cold, amb un somriure a la cara i llàgrimes als ulls decideix abocar-se al vuit per poder volar per fi.

Ícar

2008-05-16T00:14:00.004+02:00

“quan et fiques les ales deus volar per un espai entremig, si baixes molt, l’aigua farà pesades les teves ales i si muntes molt alt, el calor del sol les cremarà, tens que volar entre el sol i el mar”, aquestes paraules li va dir Dèdal al seu fill Ícar instants abans de que aquest començara a volar amb les seves ales construïdes a base de plomes de ocell i cera. Ícar va volar alt, la qual cosa va fer que es desferen les seves ales i caigués al mar.

Sovint és difícil mantenir-se en un terme mig, quin és el terme mig entre donar-ho tot i no donar res? Entre parlar i callar també hi ha una actuació discreta i correcta que podem interpretar com a terme mig. Jo no se mantenir-me equidistant entre dos punts, o sempre ho done tot i m’implique o decedisc que no vull implicar-me ni saber res. Sincerament m’agradaria poder tenir la serenitat –que cada vegada busque més- per tal de poder mantenir la distancia relativa sobre aquells fets que ocorren al meu voltant... Hi ha terme mig per estimar? ...

Jo crec que a mi m’hagués passat el mateix que a Ícar, hauria caigut al mar, el que no se si seria a causa del sol o de l’aigua...

MANIFEST

2008-04-30T22:45:00.001+02:00

Escriure sense tenir motius ni pretensions.

Caminaré per camins que altres han caminat intentant esbrinar les meves pròpies dreceres.

Miraré aquelles petites coses que em puguen omplir els meus ull ja cansats de veure sempre el mateix.

Escoltaré aquells sons que em desperten d’un somni latent.

Somiaré sols amb allò que vull somniar deixaré passar els somnis buits d’emocions.

M’emocionaré amb allò que realment siga emocionant.

Callaré, callaré sovint per tal de no fer mal i el meu silenci serà allò que vull dir.

Diré, diré la meua sempre que puga i la diré en el moment just.

I et llegiré els ulls sense importar-me el que dus a la ma.

I estimaré sense esperar ser estimat.

Ploraré per haver estimat i ploraré per haver plorat.

I cantaré quan tinga ganes de cantar.

Cridaré amb la veu mes inconformista que tinc

Pensaré en tu, i em riure de tu, del mon, de mi, d’aquell, de les paraules, de les llegendes.

I canviaré de pensar tantes vegades com em calguen per tal de poder tornar-me a equivocar.

M’equivocaré i em tornaré a equivocar amb la intenció de ser millor en cada intent.

I aniré espaiet sempre que tinga pressa.

Serè dolç quan l’amargor ho requereixca

I volaré quan les cadenes em lliguen al terra.

M’il·lusionaré esperant el dema.

Em decepcionaré veient el present.

Recordaré allò que mai m’ha passat.

Et somriuré quan realment no t’ho esperes

Esperaré, t’esperaré

Abraçaré sols quan siga sincer.

Em sinceraré sempre que ho necessite.

Necessitaré de tots allò que em puguen aportar.

Aportaré la saviesa de la ignorància.

Ignoraré que sovint som oblidats.

Oblidaré els bons moments per tenir sempre una bona sensació quan torner a passar.

Passaré de llarg quan no tinga que frenar.

Frenaré quan el temps així ho requereixca

Requeriré llargues converses pel fet de conversar.

Conversaré fins que toque actuar.

Actuaré per a un públic agraït

Agrairé allò que m’has donat

Donaré si puc tranquil·litat.

VIURÉ

2008-04-20T23:04:00.001+02:00

Ja és quasi l’hora, Laia espera sentada en un banc d’acer gelat llegint un diari gratuït que li han donat a la eixida de l’estació del metro. No sap on va, el que si que te clar es allò que vol deixar, no ho fa amb la intenció de fugir, sinó més be pensa que ha cremat una etapa de la seua vida i deu començar una nova amb un nou lloc i amb un entorn diferent. Rere deixa la seva infantessa a casa del pares a un poblet perdut enmig de la serra on no passa res perquè no pot passar res, totes aquelles vivències que van començar a fer d’ella la persona que és avui, deixa totes aquelles primeres amistats que ha anat perdent al llarg dels anys. Potser sols conserva un parells d’amics d’aquella primera etapa juvenil. Pretén deixar tots els lligams amb la seva terra i amb la seva família, amb la qual darrerament no té molt bona relació degut a la distancia que entre ells s’ha creat, tant física com intel·lectual.

No ho té clar, dubta instants abans de mamprendre el viatge, li sap mal deixar el que durant els darrer sis anys ha construït per ella mateixa al cap i casal. Anys de estudi si... però també anys de noves experiències, anys de inseguretats que li ajudaven a reafirmar-se en allò que volia aplegar a ser, anys de relacions fraternals i tempestuoses alhora, anys de continua reivindicació dels drets col·lectius i dels drets dels veïns...

Potser siga això, Laia ja sa cansat de seguir el rol que sense donar-se compte ha anat traçant al llarg de la darrera temporada, ja no vol estar en la primera fila de batalla, ara no vol reivindicar res que no siga la seva pròpia autonomia, s’ha donat compte que no port ordenar el món ni pretendre una societat millor quan ella mateixa interiorment és un caos.

Ja falta menys per a la nova vida, s’aixeca agafa la motxilla,en la qual sols du roba per a un dia, i es dirigeix cap al quiosc per comprar un llibre de encreuats, l’agafa i quan surt del quiosc sent per megafonia l’anunci del tren el qual pretén agafar, va cap a ell amb pas ferm, les cames a mesura que s’apropa al tren li van tremolant cada vegada més, te un nus a la gola que quasi no la deixa respirar, gira el cap per veure el que possiblement no tornarà a veure més, no hi ha ningú que la despedisca, ella mira cap a munt i torna a dirigir-se al tren, mentre munta el primer escalo una llàgrima es despenja per la seva cara i cau al terra, quan aquesta es seca per el vent Laia ja no hi és.

2008-04-14T21:11:00.001+02:00

La terra es grisa, és una mescla de cendra fina i de uns líquids viscosos d’una espessor que impedeix que esguite al xafar-la, el cel no es cel es un mar de rojos, en el qual es poden veure tots els colors del roig, des de el roig sang, sempre impactant, fins al roig suau d’un got de vi vist a la llum d’una espelma tranqui-la. Els núvols també rojos de quan en quan deixen anar uns rajos que al contrari del que sol passar no enlluernen res, més be el que fan es enfosquir-ho tot cada vegada que es fan pressents en l’ambient. La vegetació, escassa, es d’un color ocre com un ferro oxidat. I el vent no bufa.

Allí enmig de tot allò em veig corrent, intente fugir d’algu que em segueix, millor dit em persegueix, curiosament sempre esta a la mateixa distancia de mi. No puc més porte corrent quasi una eternitat, no recorde quan vaig començar a fugir d’allò o aquell que no se qui és, però no puc parar de fer-ho. El paisatge ja es fa monòton, tinc la sensació de haver passat per ací ja moltes vegades, de colp tropece amb alguna cosa la qual em fa perdre l’equilibri, caic mire enrere i l’estrany cada vegada s’apropa més i més fins que per fi li puc veure la cara... !ostres!... soc jo!!!!. No em pare, m’aixeque i continue corrent, no entenc res per què estic fugint d’un que te la mateixa cara que jo? On estic?...

De sobte note com l’alè del meu perseguidor em gela tot el coll, intuix que m’atraparà... però no, m’enlaire misteriosament pel cel rogenc... mire al meu voltant i un home amb ales m’agafa per l’esquena, un home alat sense gestos ni rostre, no note les seues mans agafant-me tinc la sensació de estar volant per mi mateix, però no, estic volant gracies a que aquest home alat em du als seus braços.

Estic tranquil, tinc la sensació que a partir d’ara tot anirà be, al principi el volar m’acollonava però ara estic en pau, no se quan temps duc volant quan de repent em deixa caure en mig d’un munto d’esbarzers sense punxes. M’aixeque i ahi hi ha un home major, el qual em mira amb un gest que m’és molt familiar, no acave de saber qui és, però tinc la sensació de haver estat amb ell ja alguna vegada. Bé - em diu -, si has aplegat fins aquí ja és prou!! Jo continue sense entendre res i ell pareix que sap el meu desesper per esbrinar que és tot això. Mira al teu darrere! –em torna a dir amb veu inquisidora-. Jo em gire i allí estava ell, aquell del qual he estat fugint, aquell que es com jo!! L’home major crida de nou la meva atenció amb un cop de bastó i em diu: Aquest és el teu món, no el meu ni el de més gent, és el teu món, en el qual estaràs condemnat a fugir de tu mateix per la resta dels teus dies....

Homenatge...

2008-04-13T23:32:00.001+02:00

“De modo que esto es el cielo, pensó, y tuvo que sonreírse. No era muy respetuoso analizar el cielo justo en el momento en que uno está a punto de entrar en él”.

Aquest és un dels fragments que més m’agrada del qual potser siga el llibre que més cops haure llegit a la meva vida, un llibre que em va aplegar a mi allà a l’any 94 gracies a una mestra de escola desprès d’una llarga conversa. Sovint ens sentim incompresos per estimar pensar o intentar esbrinar coses que la majoria de la gent no fa. És aleshores quan cal ser com aquella gavina que preferia volar i perfeccionar el seu estil a menjar i dormir....

De quan en quan necesite trobar-me amb eixa gavina i parlar-li de com ho fa ella per sacrificar part del seu temps en els seus intents per millorar, per que jo hi ha cops que no puc i tinc ganes en engegar-ho tot a la merda. I ella no m’aconsella, simplement em diu: mira’m a mi i es aleshores quan comence a alçar el cap per poder veure-la volar per el cel sense prejudicis preocupacions i amb la seguretat de fer les coses ben fetes. Així dons a tots aquells que esteu capbaixos alceu el cap i sempre podreu veure a aquella gavina sobrevolant l’immens cel que ho avarca tot. I com una persona va dir: cal ser com en Joan Salvador Gavina volar sempre alt malgrat no ens entenguen. Així que........VOLEM.

passeig de vida

2008-04-08T23:26:00.001+02:00

M’enfile camí amunt cap a la pinaeta on tantes vesprades he passat tombat contemplant els núvols passar. El vent bufa suaument i em porta un agradable aroma a romer pebrella i a terra humida, aquesta olor em recorda que per molt lluny que estiga les meves arrels estaran sempre soterrades en aquell racó del mon on pareix que el temps passa una mica més lent que al seu voltant. Serra endins minore el ritme del meu caminar, ritme que sol ser accelerat possiblement contagiat pers habitants de la urbs. Decidisc treure’m el aparell de musica artificial que duc a les orelles ficat per tal de poder gaudir dels sons de les rames dels pins bellugar-se al ritme que li marca el vent, es matí, molt matí, el sol encara no escalfa i els ocells comencen a eixir del seu niu per començar a alegrar el meu passeig amb el seu cant. Al fons es veu el poble menudet envoltat d’una suau boirina matinal que li dona un aire de misteriosa tranquil·litat, la qual sols es trenca per conteniments senyalats, be per el calendari o be per aquells que son inesperats. Ja soc al lloc on sovint quan era menut anava a menjar-me la mona, on quan ja era una mica mes major vaig sentir per primera vegada uns llavis que no eren els meus. Ahi estic anys desprès mirant la pedra on tantes hores he passat segut i decidisc fer una aturada en el camí i em torne a seure, ja no recordava com de incomoda podia resultar una pedra.. m’aixeque, em pegue quatre tocs al pantalo per tal de treure’m la poqueta terra que se m’ha quedat enganxada i continue la caminada per la vella senda castigada pels anys i perquè no també enriquida per ells. Ja soc prop del poble, ja escolte el soroll d’algun que altre cotxe... pel camí ja prop de la font jordana em trobe amb el tio Tomeu, el qual em saluda molt efusivament però fa cara de no saber qui soc, jo li torne la salutació i continua, ara ja soc al poble de nou, no hi ha molt de moviment.. es matí. Opte anar al bar i Juan em prepara un entrepà dels que feia temps que no menjava regat amb un gotet de vi del que reanima al viatger mes cansat. Torne a casa, dutxaeta i agafe el cotxe i altra vegada cap al cap i cassal..... la passejada ma servit per retrobar-me am mi i reafirmar-me en el pensar que es estúpid pensar sempre que allò més bonic mai esta a casa nostra.

que fresqueta més bona....

2008-04-02T13:36:00.002+02:00

Fa fresqueta, la típic fresqueta de quan comença a eixir el sol. La gola es resenteix de les llargues converses buides de sentit amb conversadors inusuals. El carrer orfe de gent encara conserva restes del que hores abans per ell ha passat. Camine sol amb la cara desdibuixada intentant recordar tot allò que hores abans ha passat, hores que ara em semblen dies. Llargues caminades buscant un no se que, viatges a la barra per calmar la set, llargues pipades a unes barretes de càncer que complementaven la dolça amargor del gintònic, company inseparable en la llarga nit. Mirades perdudes buscant cares a les quals poder saludar i buscant un còmplice amb el qual executar la ultima tonteria ideada per tal de dibuixar unes rialles en la gent que esta al teu voltant. Mires al voltant esperant veure a aquella persona que saps que no vas a trobar allí però sovint ens agrada buscar on sabem que no la trobarem. La musica encara que amb un volum exagerat es converteix en una lleugera banda sonora de la nit en la qual els sons onomatopeics son els que sovint ixen de les nostres boques pestilents a nit. Camine tot sol com ja he dit abans les cames es neguen a aturar-se, ja soc a prop de casa comence metres abans a buscar la clau per tal de no aturar-me molt al portal ja que la bufeta pareix que em rebenta. Ja soc a casa, em desfaig de la roba... una bona dutxa amb aigua calenteta, uns retocs ací i allà, al carrer ja sona la musica, em fique el traje de cristià i altra volta al carrer perquè així son les festes un dolç patiment que no es sofreix sinó que es gaudeix cada vegada més i més i més....

Desert

2008-03-19T22:29:00.001+01:00

He nascut en el temps dels canvis en el que un cuc comença a volar quasi abans de ser una papallona, sempre en una recerca continua del meu camí amb unes ganes infinites d’enlairar-me per damunt d’aquesta terra mig destruïda i poc estimada. Sovint em pregunte si tot allò que faig i allò que no faig es mogut per un desig de llibertat o per amor, dos pilar en procés de conducció continua en aquet caminar per les agulles del rellotge. Sempre esperant que a l’obrir la porta em trobe a la persona que he estat buscant i no un reflex en un mirall envellit. Intentant destruir el xicotet espai que he construït al meu voltant en el qual ningú pot entrar, així que em pase els sols i les llunes mirant i esperant i buscant un signe en el desert.

Converses de cafe descafeinades

2008-03-13T19:19:00.000+01:00

_ei, tu que vols?

_jo un tallat amb dos sobrets de sucre

_val ara vinc.

....

_i que compta’m alguna cosa, que és de tu?

_ jo?, poc hi ha que contar, res lo de sempre continue estudiant i treballant, ara estic fent una altra carrera.

_si? Que estàs fent ara?

_ ara estic fent filosofia, ja se que sembla que estic boig però la estic fent quasi per hobby. I tu que?

_res mira al poble clavada, ahi tot es igual, estic treballant a la escoleta infantil i de quan en quan faig algun que altre treball per al qui va ser el meu mestre en velles arts.

_be esta. Pareix mentida que menut es el món. Quan feia que no ens veiem? Farà quasi set anys que no xerràvem així!

_si, des que vam deixar d’institut i jo me’n vaig anar a Barna i tu a Valencia, pareix mentida com passa el temps... pareix l’altre dia que ens dedicàvem a saltar-se les classes per poder estar junts una estona al banc de darrere de l’ institut.... bueno, conta’m, estàs amb algú?

_no de moment no, encara no he trobat la meua

_no m’ho crec!! Alguna hi haurà que et faga goig

_dona! Alguna hi ha però res... ja vorem... i tu que?

_te’n recordes de Xavi Terol, que anava amb nosaltres a COU?

_si, no era mal tio. Estàs amb ell?

_ no t’ho creuràs, però l’any vinent en case....

_ redéu!! La que estava en contra del matrimoni!!! Com canvia la gent!!

_ que tu no et fas gran?

_Supose

_ ei, canviant de tema com vos va amb el grupet? Encara toqueu per ahi?

_si, ells encara continuen, però jo m’ho vaig deixar ja fa temps, no em trobava agust, en fi coses que passen

_llàstima!!

...

De colp els dos es queden callats, ell mira el rellotge i pensa que no li be de gust estar ahi segut, te la sensació de no conèixer la persona amb la que esta parlant. Ella no es creu que desprès de haver compartit part de la seua vida amb ell ara no li vinga al cap cap tema de conversació, potser no va ser tan mala idea que ho deixàrem...- pensa ella - mira el mòbil i..

_ei que se’m fa tard, vaig cap al centre a arreplegar unes coses i a casa

_be, jo aniré també cap a casa a fer una mica de feina

_m’alegre d’haver-te vist i d’haver xerrant un ratet amb tu, a veure si ens toquem de quan en quan per fer-se un cafenet i mantenir la relació un poquet que si no....

_perfecte, ja es truquem.

_pren..

_no dona pague jo!, deixa-ho estar

_be com vullgues, adéu i records a estos

_be ja ens veiem

Fa més d’un any d’aquesta conversa, i avui és el dia que ells no s’ha trucat i possiblement aquesta siga la darrera conversació mitjanament llarga que ells dos tindran en la resta de la seva vida.

Poema dels oprimits

2008-03-10T13:43:00.000+01:00

En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugar;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà...

Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l'alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant...

L'història ja se sap,
no tothom l'explica igual;
es dificil d'empassar,
la veritat del del costat...

Ara,
a prop dels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l'amargor,
que volen amagar...

I canto als llits buits,
a la mare,el seu patir;
a tot el tems que fuig,
i que ens van desposeïr...

Als barrots,
i els seus crits,
al pare atemorit
a tothom que heu patit...

Escoltem desde petits,
tot allò que hem d'estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat...
ara,prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
podent destruir ja,
tota l'amargor...

A la soledat,
als intims i als amics,
a cada instant del viure,
que ben lent va fugir...
Als qui van ser ahir,
als qui son ara avui aquí,
als que encara han de venir...

Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de dema...

I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran...
diga'm per favor,
ara amiga ja,
et vull escoltar,
estimada,amor...

En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres,la vida han donat..

Als que de cami,
mai no han arribat,
als que lluiten,
al vent de...llibertat.

ken zazpi

Això no és vida ni es res

2008-03-08T20:03:00.000+01:00

Això no és vida ni es res!!! Es una frase que molt sovint sent i realment hi ha vegades que em pare a pensar, i qui eres tu per dir-me a mi el que es la vida i que sabràs tu de la meua vida, i més encara que és la vida. Es difícil definir que es la vida jo diria que es més fàcil definir el que es la mort ja que aquesta es l’absència de vida... però la vida.... es difícil definir-la, almenys amb paraules col·loquials, ja que possiblement en termes científics o tècnics si que potser siga fàcil definir-la. Estic segur que si férem la pregunta què és per a tu la vida tindríem tantes respostes com gent enquestada.

Jo no tinc clar el que es la vida, però si que tinc clar aquelles definicions que no m’agraden, hi ha gent que la vida és un patir i que el patir et fa sentir viu, potser en part te raó, però a mi em fa sentir mes viu el riure el veure una parella de persones majors donar-se la ma o veure un xiquet menut destroçant un camió que li han deixat el reis, el dolor et fa sentir viu, doncs jo em sent més viu quan passetge per la serra i m’empatxe de salut i se’m van tots el meus mals, així que no soc partidari de entendre la vida com a dolor.

Hi ha gent que pensa que la vida no es res més que un camí, però un camí cap a on? Cap a la mort? Cap a la felicitat? Cap a la realització personal? A mi el que més m’agrada del camí es poder seure a la vorera, el disfrutar de cada pedra que xafe i de cada persona que em creue, no tinc la intenció de estar sempre buscant el meu destí al fi i al cap jo soc jo i així en eixe mateix instant, tot el que soc ho soc provisionalment, no puc passar-me tot el temps intentant aplegar a un lloc sense gaudir del temps que esta tocant-me viure. Això si també pense que ens hem de marcar algunes metes per tal de no viure en un complert caos, però sense que eixes metes no ens deixen gaudir de allò que per tal de aconseguir-les fem.

Possiblement estiga d’acord amb els que diuen que la vida es un continu procés d’aprenentatge, això es cert, el problema es que també es un continu procés d’oblit, oblidem moltes vegades aquelles coses que realment son important, oblidem moltes vegades d’allí on venim, oblidem moltes vegades que aquesta cosa o aquella altra ja l’hem fet i no ens ha agradat i s’ enduguem una decepció darrere d’altra...possiblement també això forme part de la vida.

Al fi i al cap la vida son una sèrie de lligams els quals uns et venen donats per context i altres els crees tu, lligams amb la teua terra, amb la teva família, amb la teua llengua, amb les persones que t’envoltes, amb els estudis que has triat als contractes que has signat a les paraules que has dit, a les que no has dit, a les accions que has fet ...etc... i la qüestió que em plantege és si es poguérem desfer de colp de tots eixos lligams, què seriem? Sempre estem condicionats per allò que hem fet 2 segons abans. Sovint em questione una pregunta una mica difícil d’entendre però... realment so jo o soc el jo que tinc que ser? No em referisc a que estic pendent del que diuen els demes, em referísc a alguna cosa més enllà.. jo com a persona i conjunt de valors no se fins a quin punt m’he fet o m’han fet.

En fi tota aquesta reflexió no du a cap lloc simplement espere que quan algun dia la torne a llegir espere saber o tenir alguna cosa mes clara o possiblement siga això la vida, possiblement siga un mar d’incerteses pel qual em de nedar fins esgotar els nostres dies. En fi c’est la vie.